Tania Navarro va néixer el 6 de gener de 1956 a Barcelona, en plena dictadura de Francisco Franco, i va créixer en una societat on la seva identitat restava oculta fins i tot per ser anomenada. Des de molt petita va saber que era diferent —una nena en un cos que la mirada social no reconeixia—, i aquesta certesa primerenca la va portar a remoure des de l’àmbit íntim fins al públic, del privat al col·lectiu. La seva infantesa, com ella mateixa diu, és “una infància que mai no vaig tenir”: amb només vuit anys robava la roba de la seva germana per ballar a la fira, i amb nou va ser internada en un reformatori religiós, on l’anomenaven “fill del dimoni”, la rapaven i la sotmetien a càstigs que no eren només individuals, sinó també el símptoma d’una època que criminalitzava la diferència.
L’adolescència la va trobar empresonada a la presó Model de Barcelona amb només setze anys, sota l’aplicació de la llei de perillositat que perseguia homosexuals i persones trans com si la seva identitat fos un delicte. També va passar pel psiquiàtric de Sant Boi, on relata haver estat sotmesa a teràpies d’electroxoc per “curar” allò que no era cap malaltia, sinó l’afirmació de la seva pròpia vida.
Tanmateix, la Tania no va restar en silenci: als anys setanta va emergir com a vedet i artista de cabaret a sales de Barcelona, Madrid i altres ciutats, traslladant la seva presència a l’escenari i desafiant els límits imposats per la moral dominant. I al 1977, en ple procés de transició espanyola, va ser una de les primeres dones trans a participar en la manifestació de l’Orgull LGTBI de Barcelona, quan sortir al carrer suposava un acte de valentia conscient perquè encara s’hi jugava la vida.
Convertida en testimoni i protagonista, la Tania va transformar la seva història de silenci i repressió en paraula, publicació i activisme. A l’any 2021 va publicar la seva autobiografia “La infancia de una transexual en la dictadura” i al 2023 “A través de los ojos de mi madre”, on narra sense edulcorar la duresa del seu camí i visibilitza allò que la història oficial preferia ocultar. Avui continua alçant la veu per aquelles que no ho van poder fer, reclamant que la memòria de la comunitat trans no es converteixi en víctima de l’amnèsia col·lectiva. Com ella mateixa proclama: “He patit molt, però he après a transformar l’odi en amor.”
Aquesta exposició proposa acompanyar el visitant* en aquest trajecte vital, des de la invisibilitat inicial fins a l’afirmació pública, des del càstig institucional fins a la resistència creativa, des de la vulnerabilitat imposada fins a la dignitat conquerida. A través de fotografies, relat testimonials, memòries íntimes i espais de reflexió compartida, convidem a submergir-se en la història de la Tania —però també en allò que representa: una vida que no es resigna a desaparèixer, que transforma el dolor en relat i la vergonya en orgull.
Perquè la llibertat que avui tenim va ser conquerida per cossos que van ser marcats, silenciats i perseguits. I, tanmateix, aquesta llibertat continua amenaçada. En els darrers anys, la transfòbia ha trobat noves formes d’expressar-se, no només en els discursos de l’extrema dreta, sinó també en alguns sectors del feminisme que es reivindiquen com a “radicals” mentre neguen l’existència de les dones trans. Aquests moviments, impulsats per veus TERF i per una part del feminisme cis que tem compartir els seus espais, alimenten l’odi que la Tania i la seva generació ja van conèixer. Recordar la seva història és també una advertència davant d’aquestes noves màscares del mateix prejudici antic.
Et convidem a mirar, a escoltar i a sentir què significa viure essent visible quan el món no ho permetia: el recorregut de la Tania és un mirall per interrogar-nos sobre els nostres propis drets, les nostres pròpies lluites i la memòria que estem construint per al demà.
Perquè recordar és resistir. I resistir també és viure.

Luca Gaetano Pira