La Celest és una dona gran que acaba de perdre el seu marit i que, aparentment i davant la sorpresa dels altres, no mostra cap tipus d'aflicció per la pèrdua que acaba de viure. Paral·lelament la Paula espera a casa seva l’arribada del Marc, un noi que ha conegut fa molt poc. Tot i que el noi està convençut que la Paula l’ha convidat al pis perquè li faci una pàgina web, el vertader motiu pel qual la Paula ha proposat la trobada és un altre: en Marc és totalment idèntic al germà de la Paula, en Pol, que va morir fa 6 mesos.

Dramatúrgia i direcció: Ruth Estrada
Producció: Marta Rodrigo, Paula Castillo i Ruth Estrada
Repartiment: Montse Folgado, Oscar Ripollés, Ángel Gávila, Marta Genís, Assumpció Ortet
Il·luminació i so: Núria Ayache
Escenografia: Paula Font
Ajudantia escènica: Claudia Carreras
Ajundantia coreogràfica: Helen
Audiovisual: Lluís Tarrés
Amb la col·laboració de Quimet Pla
Agraïments a: a Jaume Echaurren i a tot l’equip d’Àltima i a tot l’equip de C.C Sandaru, especialment a l’ Aina, Marc, Alba.
Duració de l’espectacle: 1h 40 min

Reserva i/o compra la teva entrada a cia.trapananda@gmail.com o aconsegueix-la el mateix dia de l’espectacle a taquilla.

Una producció de Cia Trapananda
Segueix-nos a Instagram (@cia.trapananda) o contacta’ns a cia.trapananda@gmail.com

Notes de direcció i dramatúrgia

Vida i Mort. Dos conceptes suposadament oposats, dos contraris o dos complementaris?. No hi ha vida sense mort. No hi ha mort sense vida. No obstant, sí que procurem allunyar la mort de la vida. Però voler renunciar a la mort, és sens dubte voler renunciar a la vida. Tenir l’experiència i la consciència de la mort a prop és el major motor que podem sentir per tal de valorar i aportar significat a la nostra pròpia vida. Així doncs a què esperem per poder viure-la? Sentim la mort tocant la nostra porta! La nostra pròpia i la dels éssers que estimem. Ella ens recorda que tot és efímer, i que tenim el regal de l’existència: aquí i ara.

Els dols, patològics o elaborats, acostumen a ser un punt d’inflexió en la vida d’un ésser humà, sovint són un canvi de rumb transcendent. Un abans i un després, les partitures musicals que marquen el ritme de la nostra existència.

Topar-se amb la mort, literal o metafòrica, és el moment de la metamorfosis que dicta l’evolució de l’essència humana. Què som sinó éssers mutants constantment? De quina manera la mort i els dols que vivim van traçant un camí, unes decisions i un destí? Com el dolor més gran que es pot sentir pot direccionar-nos a estimar bojament la vida? I per què hi ha persones amb reaccions totalment oposades? És viure un preludi de la mort únicament? Estimada Mort és una espècie de cant i oda a la vida i com no podia ser d’una altra manera un cant a la mort, per mirar-la de front, amb tendresa i amb humor, amb força i amb fermesa. Una trobada necessària on la mort pot alçar la veu i reafirmar-se com a condició imprescindible per al que suposadament més estimem: la Vida.

Per últim vull acabar dient que aquest text està dedicat a la meva família, la meva mare Aurora, i el meu pare Benet, i especialment a la meva germana Idoia, per tot el que ens has ensenyat sobre la vida i la mort. Per a tu, gràcies!