A les mans del nen, el pinzell traça allò que l’adult ja no és capaç de veure sense prejudicis ni tabús. Fins fa pocs anys, entenia la pintura com un espai selecte, refinat, ple d’exclusivitat i d’elegància. Avui, la pintura és per a mi el camí de tornada als orígens; és l’inici d’un viatge desconegut i imprevisible on la infantesa és molt pròxima i els records, constants.

En aquesta travessia vaig aprendre a esquematitzar les figures i els cossos que percebia, tot buscant la seva essència més pura i genuïna. Vaig començar a intimar amb els colors i a tenir una visió més clara d’allò que feia sense necessitat de ser brillant ni d’intentar coses que no em veia capaç de crear. Aquell nou estil era ingenu, net, suau com la seda, i venia carregat d’una sensació d’estranya comoditat on les ambicions eren senzilles i, sobretot, honestes: així va ser com les composicions vives i infantils —atapeïdes de figures bàsiques i d’estampats estridents— van eliminar del meu món les exigències del rigor i de la perfecció. Vaig començar a crear cegament, alliberat del pes de qualsevol imposició formal i acadèmica. Tot venia de dins, sense mirar enfora: «no pensava en l’art mentre el feia. El veia després» (Jean-Michel Basquiat).

Molt aviat, aquest art intens i imprudent va prendre el control del meu braç i va adquirir vida pròpia, aliè a la meva voluntat. Sabia que alguna cosa estava a punt de passar a cada quadre que començava, però mai sabia quin seria el resultat. Hi havia una cosa preciosa en tot això: en el fons, crec que no només vaig començar a pintar com els nens, sinó que vaig començar a pensar com ells, sense planificar, sense mesurar, sense preocupar-me... «He arribat, per fi, a ser el que volia ser de gran: un nen» (Joseph Heller).

Inauguració: 1 d'octubre a les 19 hores